Laia de Ahumada, doctora en filologia, escriptora, membre de l'equip de l'editorial Fragmenta, activista social, escriu unes ratlles presentant "L'Espai de Vincles-Rosalia Rendu" creat el maig de 2012 després de mesos de treball previ i que actua a la ciutat de Barcelona. Extreiem aquestes ratlles de Cristianisme i Justícia.
Tot
comença amb una persona que té una idea; després en ve una altra
que creu que és possible; i una altra que imagina com dur-la a
terme, i es comencen a teixir fils: es convoca una reunió.
L’ordre del dia: una idea que val la pena de posar en marxa. Els
qui acudeixen a la cita treuen hores d’on sigui —ja no els ve
d’aquí— perquè quan se’n tenen poques es multipliquen si se
sap que algú les necessita. Això és la pràctica de la compassió:
aquell rau-rau que no et deixa estar tranquil si a algú altre li’n
passa alguna de grossa.
En aquest cas l’objectiu era endegar un refugi
perquè les persones més deteriorades que viuen al carrer s’hi
poguessin aixoplugar, les que ja no volen ser ateses o no tenen ni
força ni salut per bellugar-se d’on estan. Un lloc de baixíssima
exigència: gandules per dormir, lliure entrada i sortida durant tota
la nit; un cafè amb llet i unes galetes i, si es vol, una bona
dutxa.
Aquell somni va començar el 2010 i es va gestar
durant un parell d’anys. Els somniadors eren persones i
entitats socials convocades des d’una necessitat. Com sempre
acostuma a passar, al principi no fou fàcil: cal madurar les idees i
posar uns fonaments forts que aguantin les maltempsades. Però
després, de cop i volta tot rutlla: es troba un local, s’adequa,
arriben voluntaris i només cal posar un nom al projecte, que
expliqui el que s’hi vol fer, que és crear vincles. Així neix
l’Espai
de Vincles-Rosalia Rendu, que el maig de 2013 ha fet un any.
Durant tot aquest temps s’hi han atès 94 persones (una mitjana de
7 persones hi han passat la nit). Al darrere, una cinquantena de
voluntaris, formats expressament, que una o més vegades al mes, cada
dia de la setmana, de 20.30 a 23.30, recorren el Raval i el Gòtic
per anar a buscar les persones que hi volen anar a dormir, a
visitar-les, a crear vincles. D’ençà d’aleshores, n’han vist
morir vuit, set d’elles a l’hospital i només una al carrer. A en
Jaume els va costar dur-lo a l’hospital, no hi va anar fins que no
es va trobar molt malament, potser perquè quan es va sentir estimat
va ser-ne conscient. A en Josep el van a veure cada dia, però encara
no vol bellugar-se d’on està. Malgrat que es fa el
desmenjat, mira de ser-hi quan arriba la parella de voluntaris, vol
que el trobin i els fa un lloc en el seu banc.
A mesura que avança la nit, els hostes arriben de
bracet dels voluntaris de forma esglaonada. A poc a poc, xino-xano, i
si no s’aguanten drets els porten asseguts en una cadira de rodes.
Són la corrua dels leprosos de la nostra societat del segle
XXI, aquells que han estat escopits als marges i dels quals tothom
fuig. No cal anar a cap país del tercer món per veure les
nafres en una cama mal curada o sentir la fortor que desprèn un cos
després de mesos sense canviar-se de roba, o els ulls perduts pel
consum en un rostre embrutit. Sembla mentida, però no ho és.
A mitjanit, potser algun d’ells, fent tentines,
sortirà al carrer, perquè hom no s’acostuma d’un dia per
l’altre a estar tancat, però el vincle ja hi és, i l’endemà és
possible que torni i qui sap si més endavant voldrà passar el matí
en un centre de dia. La Lola ja ha demanat d’anar-hi perquè
coneix una voluntària i «com vosaltres no m’ha tractat mai
ningú».
Un matí, abans de marxar, en Cisco demana dos euros per comprar
vi. La voluntària li diu: “Et donaré una cosa que al
carrer no trobaràs”. I li fa una bona abraçada. Ell
plora com un nen. D’ençà d’aleshores cada matí se n’enduu
una.
El somni de Vincles ha estat possible i ara vol créixer:
necessita més voluntaris per arribar a més barris, a tots els
racons de la ciutat on s’amaguen aquells que ningú no vol veure.
El somni s’ha fet realitat, i tal com diu la Maria: «Només
per una persona acollida ja val la pena».
Imatge extreta de: Habitatge digne
Laia de Ahumada. Tot
comença amb una persona que té una idea; després en ve una altra que
creu que és possible; i una altra que imagina com dur-la a terme, i es
comencen a teixir fils: es convoca una reunió. L’ordre del dia: una
idea que val la pena de posar en marxa. Els qui acudeixen a la cita
treuen hores d’on sigui —ja no els ve d’aquí— perquè quan se’n tenen
poques es multipliquen si se sap que algú les necessita. Això és la
pràctica de la compassió: aquell rau-rau que no et deixa estar tranquil
si a algú altre li’n passa alguna de grossa.
En aquest cas l’objectiu era endegar un refugi perquè les persones
més deteriorades que viuen al carrer s’hi poguessin aixoplugar, les que
ja no volen ser ateses o no tenen ni força ni salut per bellugar-se d’on
estan. Un lloc de baixíssima exigència: gandules per dormir, lliure
entrada i sortida durant tota la nit; un cafè amb llet i unes galetes i,
si es vol, una bona dutxa.
Aquell somni va començar el 2010 i es va gestar durant un parell
d’anys. Els somniadors eren persones i entitats socials convocades des
d’una necessitat. Com sempre acostuma a passar, al principi no fou
fàcil: cal madurar les idees i posar uns fonaments forts que aguantin
les maltempsades. Però després, de cop i volta tot rutlla: es troba un
local, s’adequa, arriben voluntaris i només cal posar un nom al
projecte, que expliqui el que s’hi vol fer, que és crear vincles. Així
neix l’
Espai de Vincles-Rosalia Rendu,
que el maig de 2013 ha fet un any. Durant tot aquest temps s’hi han
atès 94 persones (una mitjana de 7 persones hi han passat la nit). Al
darrere, una cinquantena de voluntaris, formats expressament, que una o
més vegades al mes, cada dia de la setmana, de 20.30 a 23.30, recorren
el Raval i el Gòtic per anar a buscar les persones que hi volen anar a
dormir, a visitar-les, a crear vincles. D’ençà d’aleshores, n’han vist
morir vuit, set d’elles a l’hospital i només una al carrer. A en Jaume
els va costar dur-lo a l’hospital, no hi va anar fins que no es va
trobar molt malament, potser perquè quan es va sentir estimat va ser-ne
conscient. A en Josep el van a veure cada dia, però encara no vol
bellugar-se d’on està. Malgrat que es fa el desmenjat, mira de ser-hi
quan arriba la parella de voluntaris, vol que el trobin i els fa un lloc
en el seu banc.
A mesura que avança la nit, els hostes arriben de bracet dels
voluntaris de forma esglaonada. A poc a poc, xino-xano, i si no
s’aguanten drets els porten asseguts en una cadira de rodes.
Són
la corrua dels leprosos de la nostra societat del segle XXI, aquells
que han estat escopits als marges i dels quals tothom fuig. No
cal anar a cap país del tercer món per veure les nafres en una cama mal
curada o sentir la fortor que desprèn un cos després de mesos sense
canviar-se de roba, o els ulls perduts pel consum en un rostre
embrutit. Sembla mentida, però no ho és.
A mitjanit, potser algun d’ells, fent tentines, sortirà al carrer,
perquè hom no s’acostuma d’un dia per l’altre a estar tancat, però el
vincle ja hi és, i l’endemà és possible que torni i qui sap si més
endavant voldrà passar el matí en un centre de dia. La Lola ja ha
demanat d’anar-hi perquè coneix una voluntària i «com vosaltres no m’ha
tractat mai ningú».
Un matí, abans de marxar, en Cisco demana dos euros per comprar vi. La voluntària li diu:
“Et donaré una cosa que al carrer no trobaràs”. I li fa una bona abraçada. Ell plora com un nen. D’ençà d’aleshores cada matí se n’enduu una.
El somni de Vincles ha estat possible i ara vol créixer: necessita
més voluntaris per arribar a més barris, a tots els racons de la ciutat
on s’amaguen aquells que ningú no vol veure. El somni s’ha fet realitat,
i tal com diu la Maria:
«Només per una persona acollida ja val la pena».
- See more at: http://blog.cristianismeijusticia.net/?p=10495&lang=ca#more-10495
Laia de Ahumada. Tot
comença amb una persona que té una idea; després en ve una altra que
creu que és possible; i una altra que imagina com dur-la a terme, i es
comencen a teixir fils: es convoca una reunió. L’ordre del dia: una
idea que val la pena de posar en marxa. Els qui acudeixen a la cita
treuen hores d’on sigui —ja no els ve d’aquí— perquè quan se’n tenen
poques es multipliquen si se sap que algú les necessita. Això és la
pràctica de la compassió: aquell rau-rau que no et deixa estar tranquil
si a algú altre li’n passa alguna de grossa.
En aquest cas l’objectiu era endegar un refugi perquè les persones
més deteriorades que viuen al carrer s’hi poguessin aixoplugar, les que
ja no volen ser ateses o no tenen ni força ni salut per bellugar-se d’on
estan. Un lloc de baixíssima exigència: gandules per dormir, lliure
entrada i sortida durant tota la nit; un cafè amb llet i unes galetes i,
si es vol, una bona dutxa.
Aquell somni va començar el 2010 i es va gestar durant un parell
d’anys. Els somniadors eren persones i entitats socials convocades des
d’una necessitat. Com sempre acostuma a passar, al principi no fou
fàcil: cal madurar les idees i posar uns fonaments forts que aguantin
les maltempsades. Però després, de cop i volta tot rutlla: es troba un
local, s’adequa, arriben voluntaris i només cal posar un nom al
projecte, que expliqui el que s’hi vol fer, que és crear vincles. Així
neix l’
Espai de Vincles-Rosalia Rendu,
que el maig de 2013 ha fet un any. Durant tot aquest temps s’hi han
atès 94 persones (una mitjana de 7 persones hi han passat la nit). Al
darrere, una cinquantena de voluntaris, formats expressament, que una o
més vegades al mes, cada dia de la setmana, de 20.30 a 23.30, recorren
el Raval i el Gòtic per anar a buscar les persones que hi volen anar a
dormir, a visitar-les, a crear vincles. D’ençà d’aleshores, n’han vist
morir vuit, set d’elles a l’hospital i només una al carrer. A en Jaume
els va costar dur-lo a l’hospital, no hi va anar fins que no es va
trobar molt malament, potser perquè quan es va sentir estimat va ser-ne
conscient. A en Josep el van a veure cada dia, però encara no vol
bellugar-se d’on està. Malgrat que es fa el desmenjat, mira de ser-hi
quan arriba la parella de voluntaris, vol que el trobin i els fa un lloc
en el seu banc.
A mesura que avança la nit, els hostes arriben de bracet dels
voluntaris de forma esglaonada. A poc a poc, xino-xano, i si no
s’aguanten drets els porten asseguts en una cadira de rodes.
Són
la corrua dels leprosos de la nostra societat del segle XXI, aquells
que han estat escopits als marges i dels quals tothom fuig. No
cal anar a cap país del tercer món per veure les nafres en una cama mal
curada o sentir la fortor que desprèn un cos després de mesos sense
canviar-se de roba, o els ulls perduts pel consum en un rostre
embrutit. Sembla mentida, però no ho és.
A mitjanit, potser algun d’ells, fent tentines, sortirà al carrer,
perquè hom no s’acostuma d’un dia per l’altre a estar tancat, però el
vincle ja hi és, i l’endemà és possible que torni i qui sap si més
endavant voldrà passar el matí en un centre de dia. La Lola ja ha
demanat d’anar-hi perquè coneix una voluntària i «com vosaltres no m’ha
tractat mai ningú».
Un matí, abans de marxar, en Cisco demana dos euros per comprar vi. La voluntària li diu:
“Et donaré una cosa que al carrer no trobaràs”. I li fa una bona abraçada. Ell plora com un nen. D’ençà d’aleshores cada matí se n’enduu una.
El somni de Vincles ha estat possible i ara vol créixer: necessita
més voluntaris per arribar a més barris, a tots els racons de la ciutat
on s’amaguen aquells que ningú no vol veure. El somni s’ha fet realitat,
i tal com diu la Maria:
«Només per una persona acollida ja val la pena».
- See more at: http://blog.cristianismeijusticia.net/?p=10495&lang=ca#more-10495
Laia de Ahumada. Tot
comença amb una persona que té una idea; després en ve una altra que
creu que és possible; i una altra que imagina com dur-la a terme, i es
comencen a teixir fils: es convoca una reunió. L’ordre del dia: una
idea que val la pena de posar en marxa. Els qui acudeixen a la cita
treuen hores d’on sigui —ja no els ve d’aquí— perquè quan se’n tenen
poques es multipliquen si se sap que algú les necessita. Això és la
pràctica de la compassió: aquell rau-rau que no et deixa estar tranquil
si a algú altre li’n passa alguna de grossa.
En aquest cas l’objectiu era endegar un refugi perquè les persones
més deteriorades que viuen al carrer s’hi poguessin aixoplugar, les que
ja no volen ser ateses o no tenen ni força ni salut per bellugar-se d’on
estan. Un lloc de baixíssima exigència: gandules per dormir, lliure
entrada i sortida durant tota la nit; un cafè amb llet i unes galetes i,
si es vol, una bona dutxa.
Aquell somni va començar el 2010 i es va gestar durant un parell
d’anys. Els somniadors eren persones i entitats socials convocades des
d’una necessitat. Com sempre acostuma a passar, al principi no fou
fàcil: cal madurar les idees i posar uns fonaments forts que aguantin
les maltempsades. Però després, de cop i volta tot rutlla: es troba un
local, s’adequa, arriben voluntaris i només cal posar un nom al
projecte, que expliqui el que s’hi vol fer, que és crear vincles. Així
neix l’
Espai de Vincles-Rosalia Rendu,
que el maig de 2013 ha fet un any. Durant tot aquest temps s’hi han
atès 94 persones (una mitjana de 7 persones hi han passat la nit). Al
darrere, una cinquantena de voluntaris, formats expressament, que una o
més vegades al mes, cada dia de la setmana, de 20.30 a 23.30, recorren
el Raval i el Gòtic per anar a buscar les persones que hi volen anar a
dormir, a visitar-les, a crear vincles. D’ençà d’aleshores, n’han vist
morir vuit, set d’elles a l’hospital i només una al carrer. A en Jaume
els va costar dur-lo a l’hospital, no hi va anar fins que no es va
trobar molt malament, potser perquè quan es va sentir estimat va ser-ne
conscient. A en Josep el van a veure cada dia, però encara no vol
bellugar-se d’on està. Malgrat que es fa el desmenjat, mira de ser-hi
quan arriba la parella de voluntaris, vol que el trobin i els fa un lloc
en el seu banc.
A mesura que avança la nit, els hostes arriben de bracet dels
voluntaris de forma esglaonada. A poc a poc, xino-xano, i si no
s’aguanten drets els porten asseguts en una cadira de rodes.
Són
la corrua dels leprosos de la nostra societat del segle XXI, aquells
que han estat escopits als marges i dels quals tothom fuig. No
cal anar a cap país del tercer món per veure les nafres en una cama mal
curada o sentir la fortor que desprèn un cos després de mesos sense
canviar-se de roba, o els ulls perduts pel consum en un rostre
embrutit. Sembla mentida, però no ho és.
A mitjanit, potser algun d’ells, fent tentines, sortirà al carrer,
perquè hom no s’acostuma d’un dia per l’altre a estar tancat, però el
vincle ja hi és, i l’endemà és possible que torni i qui sap si més
endavant voldrà passar el matí en un centre de dia. La Lola ja ha
demanat d’anar-hi perquè coneix una voluntària i «com vosaltres no m’ha
tractat mai ningú».
Un matí, abans de marxar, en Cisco demana dos euros per comprar vi. La voluntària li diu:
“Et donaré una cosa que al carrer no trobaràs”. I li fa una bona abraçada. Ell plora com un nen. D’ençà d’aleshores cada matí se n’enduu una.
El somni de Vincles ha estat possible i ara vol créixer: necessita
més voluntaris per arribar a més barris, a tots els racons de la ciutat
on s’amaguen aquells que ningú no vol veure. El somni s’ha fet realitat,
i tal com diu la Maria:
«Només per una persona acollida ja val la pena».
- See more at: http://blog.cristianismeijusticia.net/?p=10495&lang=ca#more-10495
.jpg)
