La CUP ens visita

Avui divendres, dia 21 de febrer, una representació de la CUP de Valls ha visitat La Taulada i s'ha reunit amb la Junta rectora de l'Associació La Taulada. El Gerard, la Laura i la Lurdes, en representació de la CUP s'han interessat per la nostra experiència i hem mantingut una interessant conversa entorn la nostra tasca en pro de les persones amb risc d'exclusió social de Valls i de l'Alt Camp.

Hem aprofitat per donar-los a conèixer la nostra iniciativa del DISSABTE JOVE, amb la qual pretenem que els joves puguin fer-se càrrec del servei del menjador els dissabtes, dia de la setmana que ens sembla que el jovent pot tenir una major disponibilitat horària. En aquest sentit els hem dit que ens ajudin a fer conèixer aquesta iniciativa i els hem transmès la nostra confiança en un segment important de joves sensibles a les iniciatives solidàries. 

Per acabar, hem fet una visita a les instal·lacions de La Taulada i hem agraït a la CUP el seu interès per conèixer in situ el nostre servei.

 

Dissabte Jove

La taulada obre de dilluns a divendres, però volem obrir, també els dissabtes. Podríem fer-ho de forma immediata, però ens ha semblat adient donar una oportunitat al jovent de Valls i l'Alt Camp perquè es facin aquest dia ben seu. Algunes persones joves s'han posat en contacte amb nosaltres per poder participar del nostre servei, però la seva dedicació als estudis, o els seus horaris laborals els impedeixen de fer-ho entre setmana. Per això voldríem que aquest dia, els dissabtes, fos el seu dia. 

 

Els joves d'avui dia tenen un esperit solidari molt sòlid i volem que el puguin manifestar col·laborant amb la Taulada. Per això, volem reservar-los els dissabtes perquè puguin mostrar aquest esperit i fer-se seu aquest anhel. El DISSABTE JOVE és una oportunitat i no dubtem que us el fareu vostre! 

 

Animeu-vos i poseu-vos en contacte amb nosaltres al nostre FACEBOOK o bé al nostre correu electrònic: lataulada@gmail.com. També podeu fer-ho contactant directament amb nosaltres. Crearem una bossa de joves solidaris i hi haurà tasques per a totes i tots. Feu-ho córrer, ens acompanyeu?

La Taulada creix

Ahir, dilluns, la Taulada va arribar als cinquanta usuaris diaris. Són ja una vuitantena de persones les que anem acollint regularment. Satisfets perquè el nostre menjador va essent conegut i preocupats pel què l'increment significa. La necessitat és gran i el compromís també!

Perfils

La situació econòmica i social és quelcom que interpel·la tota persona amb un mínim de sensibilitat humana, tant des del punt de vista social i col·lectiu , com individual.

Una de les preguntes que ens podem fer és: “Què fa que una persona es vegi empesa a acudir a un menjador social com la Taulada? En quina situació personal es troba una persona per vèncer un sentiment inicial de vergonya o humiliació per posar de manifest la seva necessitat?”

Podríem teoritzar sobre diferents respostes, però preferim aferrar-nos a l'experiència.

Els que ja tenim una edat, utilitzàvem una expressió que, sortosament, havia caigut en el desús. Parlàvem dels “pobres de solemnitat”. Era el tipus de pobresa extrema que podíem trobar en la nostra societat. El que estava mancat de tot. Que hagi gairebé desaparegut l'expressió, no vol dir que no trobem encara casos punyents de pobresa absoluta. La crisi que patim, més que d'arrel econòmica, és d'arrel social. És el conjunt de la societat que sembla immersa en una crisi profunda. El pobre de solemnitat és aquell que ha perdut gairebé del tot l'autoestima i la dignitat inherent a tota persona. No ha de vèncer cap vergonya, perquè ja no n'hi queda, Mancat de les necessitats més bàsiques no dubta a aferrar-se a una mà amiga. Li cal subsistir.

Hi ha altres tipus de pobresa. El d'aquells que subsisteixen perquè no han vist encara destrossats els seus lligams familiars. El suport familiar és un aspecte que ajuda, sovint, a mantenir surant a aquelles persones que sense aquest suport haurien passat de l'aigua al coll a submergir-se i ofegar-se en la desesperació. Els que han caigut en aquest tipus de pobresa han après a cops a subsistir amb el més elemental. Són al caire de la marginació, sense arribar a ofegar-s'hi. Hom pot arribar a una situació com aquesta a partir d'experiències traumàtiques. Pèrdua de la feina, pèrdua de l'entorn familiar més proper, el nucli familiar, o haver esdevingut víctima de l'alcohol o altres drogues. Sense haver perdut del tot les seves relacions socials, estan a prop i en risc de perdre-les.

Hi ha altres pobres que gaudeixen, si hom en pot dir així, d'una ajuda pública, un subsidi que no els permet tenir accés a les necessitats més elementals. Amb un subsidi misèrrim han de fer front al pagament de la llum, gas, alimentació, lloguer, etc. En el nostre “estat del benestar”, és evident que el subsidi no els permet fer front a aquestes despeses elementals. Si a més, és part d'un nucli familiar i amb fills, la subsistència es fa més difícil.

Hi ha un altre tipus de pobre que ens passa més desapercebut. El de la persona que està sola. Potser la seva situació econòmica no li permet anar-se'n de vacances, però arriba just a satisfer les seves despeses més elementals. La seva pobresa no és tant de caire econòmic, com social. Com ens recorda en la carta setmanal el pare Joan Font, la solitud com a opció lliure i personal pot ser font de gran alegria, però quan aquesta solitud no ha estat escollida, hom perd una de les riqueses de la persona, la seva capacitat de relacionar-se amb els altres. Som davant d'una pobresa espiritual o psíquica. La persona és un ésser social que té necessitat de relacionar-se.

Aquests són alguns tipus de pobresa que ens trobem a la Taulada. Nosaltres no demanem a ningú el carnet que el situaria en una d'aquestes pobreses. D'entrada, no és fàcil acudir a un menjador social. Cal vèncer la vergonya humiliant que un mateix pot sentir inicialment. Acudint a la Taulada, ens estan manifestant, explícitament o implícita, que la pobresa els ha captat. Però nosaltres no jutgem, ni critiquem ningú. Simplement acollim i donem la mà. Ens interessem per la persona i per la seva situació. Si podem mirem d'estirar-los del pou.

Alguns hi troben la possibilitat de relacionar-se amb altres persones, amb nosaltres i els que dinen com ells. Altres tenen l'oportunitat d'allargar un pressupost familiar que no arriba a poder satisfer totes les necessitats bàsiques personals i familiars. Altres cobreixen la necessitat primordial del sosteniment físic, alimentar-se com déu mana. I junts intentem trobar oportunitats quan es presenten, tampoc renunciem a aquesta funció. Això és la Taulada.

Recursos

Fa uns dies, en Francesc Manresa, soci fundador de la Taulada, publicava un article a la premsa local del qual en reproduïm un extracte:

  

La paraula “recursos”, s'ha prostituït fins a tal punt, que tant sols s'entenen, en termes estrictament econòmics, fruit de la malformació consumista. Els recursos materials, haurien de ser el mitjà, però no la finalitat d'allò més important, que és la capacitat, la voluntat, la sensibilitat i una bona dosi d'altruisme, perquè mereixi la categoria de valor, quan els destinataris són les persones. Per això, és molt important no confondre els termes. Els recursos materials, no són per si mateixos un valor absolut. El diccionari ens ho defineix molt clar: “acció de recórrer”; per tant, parteix d'una iniciativa. Si acceptem que els pilars bàsics i primordials d'una societat adulta i civilitzada són: benestar, salut i educació, en aquests moments, no podem obviar que la la pobresa, demana pas amb tota urgència. No oblidem que, quan una persona, o família, entre en aquest estat, i es fa crònic, acaba sent víctima del rebuig i la indiferència. I a part de totes les conseqüències negatives que l'acompanya: cataloga, condiciona i sumeix en un complexe d'inferioritat, minvant la capacitat de reacció, fent-nos més indefensos i fràgils. I per últim, i com a conseqüència de tot plegat, ve l'exclusió social. I què acaba generant aquesta xacra?. Dons de moment, i en el millor del casos, un deteriorament de l'estat anímic, després, físic i de salut i finalment psicològic. I en el pitjor dels casos, la dependència de l'alcohol, les drogues i la delinqüència. És per això que, moltes vegades, no és tan important tenir recursos materials, com tenir consciència de la realitat, passant a l'acció compromesa com a societat, - que ja es fa -, però sobre tot, sensibilitat a l'hora de distribuir-los i de confeccionar pressupostos, com a representats polítics. Cosa que queda molt en entredit.

La societat vallenca amb la Taulada

Per reflexionar

"Des de fa poc, l'home s'ha adonat que el món en què viu, amb les seves estructures, la seva organització, les seves idees, els seus sistemes, etc. és també modificable i reformable. Les estructures del nostre món -els nostres costums, els nostres sistemes socials, econòmics i polítics, les nostres relacions comercials, i, en general, les insttitucions que nosaltres mateixos hem creat- en la mesura en què la injustícia hi és imbricada, són formes de pecat objectivat". (Pedro Arrupe)

Ajuda'ns, Ajuda't!!

La solidaritat tan sols requereix un petit gest

 

Complim dos mesos

Fa dos mesos que vam fer la inauguració oficial de "La Taulada". Era el 14 de desembre de 2013, poc abans de les festes de Nadal. Amb el suport de particulars, comerços i empreses hem fet realitat un projecte que desenes de persones compartíem. 

Estem joiosos i agraïts amb la solidaritat de tantes persones que han acollit amb gran alegria la posada en marxa del menjador social. 

Agraïts amb la resposta de tants i tants voluntaris i voluntàries entusiasmats amb el servei que podem oferir. Malgrat això, encara hi ha una bossa important de persones que voldrien col·laborar amb nosaltres, però que els és difícil compaginar la disponibilitat horària de la que disposen. Pensem, sobretot, en força joves que han mostrat el seu interès en afegir-se a la Taulada, però que la dedicació als estudis o la feina fa difícil de materialitzar aquesta col·laboració. Estem engrescats en poder-los oferir ben aviat la possibilitat de fer possible la seva col·laboració. Estem pensant en diverses iniciatives que ajudaran a fer-ho possible.

Estem agraïts, també, per la resposta de tants comerços de la ciutat, àrees comercials, particulars, empreses, que ens ofereixen desinteressadament la seva aportació. Tots ells formen part important de La Taulada, sense ells el nostre servei no fóra possible. Us animem a totes i a tots a fer-vos socis de la Taulada. Podeu fer-ho omplint la butlleta que us facilitarem si contacteu amb nosaltres. Tothom pot ser soci de la Taulada, no volem que ningú en quedi fora i, per tant, podeu ser socis i sòcies en la mesura de les vostres possibilitats, sense cap altra exigència. Podeu aportar el vostre temps, una petita quantitat de diners per ajudar a sostenir les despeses pròpies del servei, amb aportacions puntuals, etc.

En dos mesos hem atès una setantena de persones. La mitja diària d'usuaris se situa en la quarantena. Gent de Valls, transeünts, passavolants, etc. 

En aquests dos mesos hem creat un lligam entre usuaris i voluntaris d'una familiaritat exquisida. A part de menjar, fem servei de bugaderia, possibilitat de mantenir la higiene de les persones que no tenen possibilitat de dutxar-se en cap altre lloc, un petit rober que permet respondre a qualsevol emergència i necessitat. En pocs dies tindrem acabades les noves dutxes que faran possible donar un millor servei a qui ho necessiti, millorant la instal·lació actual. 

I el més important de tot, l'acolliment alegre que els voluntaris dispensen a totes les persones que acudeixen a la Taulada. Una alegria que es completa amb l'alegria i naturalitat amb la qual els usuaris fan ús del nostre servei. 

La Taulada ha esdevingut una gran família on ningú és rebutjat i tothom és acollit amb dignitat. Volem compartir la nostra alegria amb totes i tots vosaltres.

      

Calçotada a la Taulada

Dimarts passat, dia 11 de febrer, vam poder oferir una calçotada als usuaris de la Taulada. Tot un plaer que van fer possible, una vegada més, la solidaritat i la generositat de tantes persones que ens donen suport. En nom dels que van poder fer un àpat tant vallenc com aquest, moltes gràcies.

http://www.elvallenc.cat/calcotada-al-menjador-social-la-taulada

 

Compartint experiències

Laia de Ahumada, doctora en filologia, escriptora, membre de l'equip de l'editorial Fragmenta, activista social, escriu unes ratlles presentant "L'Espai de Vincles-Rosalia Rendu" creat el maig de 2012 després de mesos de treball previ i que actua a la ciutat de Barcelona. Extreiem aquestes ratlles de Cristianisme i Justícia.

 

Tot comença amb una persona que té una idea; després en ve una altra que creu que és possible; i una altra que imagina com dur-la a terme, i es comencen a teixir fils:  es convoca una reunió. L’ordre del dia: una idea que val la pena de posar en marxa. Els qui acudeixen a la cita treuen hores d’on sigui —ja no els ve d’aquí— perquè quan se’n tenen poques es multipliquen si se sap que algú les necessita. Això és la pràctica de la compassió: aquell rau-rau que no et deixa estar tranquil si a algú altre li’n passa alguna de grossa.

En aquest cas l’objectiu era endegar un refugi perquè les persones més deteriorades que viuen al carrer s’hi poguessin aixoplugar, les que ja no volen ser ateses o no tenen ni força ni salut per bellugar-se d’on estan. Un lloc de baixíssima exigència: gandules per dormir, lliure entrada i sortida durant tota la nit; un cafè amb llet i unes galetes i, si es vol, una bona dutxa.

Aquell somni va començar el 2010 i es va gestar durant un parell d’anys.  Els somniadors eren persones i entitats socials convocades des d’una necessitat. Com sempre acostuma a passar, al principi no fou fàcil: cal madurar les idees i posar uns fonaments forts que aguantin les maltempsades. Però després, de cop i volta tot rutlla: es troba un local, s’adequa, arriben voluntaris i només cal posar un nom al projecte, que expliqui el que s’hi vol fer, que és crear vincles. Així neix l’Espai de Vincles-Rosalia Rendu, que el maig de 2013 ha fet un any. Durant tot aquest temps s’hi han atès 94 persones (una mitjana de 7 persones hi han passat la nit). Al darrere, una cinquantena de voluntaris, formats expressament, que una o més vegades al mes, cada dia de la setmana, de 20.30 a 23.30, recorren el Raval i el Gòtic per anar a buscar les persones que hi volen anar a dormir, a visitar-les, a crear vincles. D’ençà d’aleshores, n’han vist morir vuit, set d’elles a l’hospital i només una al carrer. A en Jaume els va costar dur-lo a l’hospital, no hi va anar fins que no es va trobar molt malament, potser perquè quan es va sentir estimat va ser-ne conscient. A en Josep el van a veure cada dia, però encara no vol bellugar-se d’on està.  Malgrat que es fa el desmenjat, mira de ser-hi quan arriba la parella de voluntaris, vol que el trobin i els fa un lloc en el seu banc.

A mesura que avança la nit, els hostes arriben de bracet dels voluntaris de forma esglaonada. A poc a poc, xino-xano, i si no s’aguanten drets els porten asseguts en una cadira de rodes. Són la corrua dels leprosos de la nostra societat del segle XXI, aquells que han estat escopits als marges i dels quals tothom fuig. No cal anar a cap país del tercer món per veure les nafres en una cama mal curada o sentir la fortor que desprèn un cos després de mesos sense canviar-se de roba, o els ulls perduts pel consum en un rostre embrutit.  Sembla mentida, però no ho és.

A mitjanit, potser algun d’ells, fent tentines, sortirà al carrer, perquè hom no s’acostuma d’un dia per l’altre a estar tancat, però el vincle ja hi és, i l’endemà és possible que torni i qui sap si més endavant voldrà passar el matí en un centre de dia.  La Lola ja ha demanat d’anar-hi perquè coneix una voluntària i «com vosaltres no m’ha tractat mai ningú».

Un matí, abans de marxar, en Cisco demana dos euros per comprar vi. La voluntària li diu: “Et donaré una cosa que al carrer no trobaràs”. I li fa una bona abraçada. Ell plora com un nen. D’ençà d’aleshores cada matí se n’enduu una.

El somni de Vincles ha estat possible i ara vol créixer: necessita més voluntaris per arribar a més barris, a tots els racons de la ciutat on s’amaguen aquells que ningú no vol veure. El somni s’ha fet realitat, i tal com diu la Maria: «Només per una persona acollida ja val la pena».

 Imatge extreta de: Habitatge digne

Laia de Ahumada. Tot comença amb una persona que té una idea; després en ve una altra que creu que és possible; i una altra que imagina com dur-la a terme, i es comencen a teixir fils:  es convoca una reunió. L’ordre del dia: una idea que val la pena de posar en marxa. Els qui acudeixen a la cita treuen hores d’on sigui —ja no els ve d’aquí— perquè quan se’n tenen poques es multipliquen si se sap que algú les necessita. Això és la pràctica de la compassió: aquell rau-rau que no et deixa estar tranquil si a algú altre li’n passa alguna de grossa.
En aquest cas l’objectiu era endegar un refugi perquè les persones més deteriorades que viuen al carrer s’hi poguessin aixoplugar, les que ja no volen ser ateses o no tenen ni força ni salut per bellugar-se d’on estan. Un lloc de baixíssima exigència: gandules per dormir, lliure entrada i sortida durant tota la nit; un cafè amb llet i unes galetes i, si es vol, una bona dutxa.
Aquell somni va començar el 2010 i es va gestar durant un parell d’anys.  Els somniadors eren persones i entitats socials convocades des d’una necessitat. Com sempre acostuma a passar, al principi no fou fàcil: cal madurar les idees i posar uns fonaments forts que aguantin les maltempsades. Però després, de cop i volta tot rutlla: es troba un local, s’adequa, arriben voluntaris i només cal posar un nom al projecte, que expliqui el que s’hi vol fer, que és crear vincles. Així neix l’Espai de Vincles-Rosalia Rendu, que el maig de 2013 ha fet un any. Durant tot aquest temps s’hi han atès 94 persones (una mitjana de 7 persones hi han passat la nit). Al darrere, una cinquantena de voluntaris, formats expressament, que una o més vegades al mes, cada dia de la setmana, de 20.30 a 23.30, recorren el Raval i el Gòtic per anar a buscar les persones que hi volen anar a dormir, a visitar-les, a crear vincles. D’ençà d’aleshores, n’han vist morir vuit, set d’elles a l’hospital i només una al carrer. A en Jaume els va costar dur-lo a l’hospital, no hi va anar fins que no es va trobar molt malament, potser perquè quan es va sentir estimat va ser-ne conscient. A en Josep el van a veure cada dia, però encara no vol bellugar-se d’on està.  Malgrat que es fa el desmenjat, mira de ser-hi quan arriba la parella de voluntaris, vol que el trobin i els fa un lloc en el seu banc.
A mesura que avança la nit, els hostes arriben de bracet dels voluntaris de forma esglaonada. A poc a poc, xino-xano, i si no s’aguanten drets els porten asseguts en una cadira de rodes. Són la corrua dels leprosos de la nostra societat del segle XXI, aquells que han estat escopits als marges i dels quals tothom fuig. No cal anar a cap país del tercer món per veure les nafres en una cama mal curada o sentir la fortor que desprèn un cos després de mesos sense canviar-se de roba, o els ulls perduts pel consum en un rostre embrutit.  Sembla mentida, però no ho és.
A mitjanit, potser algun d’ells, fent tentines, sortirà al carrer, perquè hom no s’acostuma d’un dia per l’altre a estar tancat, però el vincle ja hi és, i l’endemà és possible que torni i qui sap si més endavant voldrà passar el matí en un centre de dia.  La Lola ja ha demanat d’anar-hi perquè coneix una voluntària i «com vosaltres no m’ha tractat mai ningú».
Un matí, abans de marxar, en Cisco demana dos euros per comprar vi. La voluntària li diu: “Et donaré una cosa que al carrer no trobaràs”. I li fa una bona abraçada. Ell plora com un nen. D’ençà d’aleshores cada matí se n’enduu una.
El somni de Vincles ha estat possible i ara vol créixer: necessita més voluntaris per arribar a més barris, a tots els racons de la ciutat on s’amaguen aquells que ningú no vol veure. El somni s’ha fet realitat, i tal com diu la Maria: «Només per una persona acollida ja val la pena».
- See more at: http://blog.cristianismeijusticia.net/?p=10495&lang=ca#more-10495

Laia de Ahumada. Tot comença amb una persona que té una idea; després en ve una altra que creu que és possible; i una altra que imagina com dur-la a terme, i es comencen a teixir fils:  es convoca una reunió. L’ordre del dia: una idea que val la pena de posar en marxa. Els qui acudeixen a la cita treuen hores d’on sigui —ja no els ve d’aquí— perquè quan se’n tenen poques es multipliquen si se sap que algú les necessita. Això és la pràctica de la compassió: aquell rau-rau que no et deixa estar tranquil si a algú altre li’n passa alguna de grossa.
En aquest cas l’objectiu era endegar un refugi perquè les persones més deteriorades que viuen al carrer s’hi poguessin aixoplugar, les que ja no volen ser ateses o no tenen ni força ni salut per bellugar-se d’on estan. Un lloc de baixíssima exigència: gandules per dormir, lliure entrada i sortida durant tota la nit; un cafè amb llet i unes galetes i, si es vol, una bona dutxa.
Aquell somni va començar el 2010 i es va gestar durant un parell d’anys.  Els somniadors eren persones i entitats socials convocades des d’una necessitat. Com sempre acostuma a passar, al principi no fou fàcil: cal madurar les idees i posar uns fonaments forts que aguantin les maltempsades. Però després, de cop i volta tot rutlla: es troba un local, s’adequa, arriben voluntaris i només cal posar un nom al projecte, que expliqui el que s’hi vol fer, que és crear vincles. Així neix l’Espai de Vincles-Rosalia Rendu, que el maig de 2013 ha fet un any. Durant tot aquest temps s’hi han atès 94 persones (una mitjana de 7 persones hi han passat la nit). Al darrere, una cinquantena de voluntaris, formats expressament, que una o més vegades al mes, cada dia de la setmana, de 20.30 a 23.30, recorren el Raval i el Gòtic per anar a buscar les persones que hi volen anar a dormir, a visitar-les, a crear vincles. D’ençà d’aleshores, n’han vist morir vuit, set d’elles a l’hospital i només una al carrer. A en Jaume els va costar dur-lo a l’hospital, no hi va anar fins que no es va trobar molt malament, potser perquè quan es va sentir estimat va ser-ne conscient. A en Josep el van a veure cada dia, però encara no vol bellugar-se d’on està.  Malgrat que es fa el desmenjat, mira de ser-hi quan arriba la parella de voluntaris, vol que el trobin i els fa un lloc en el seu banc.
A mesura que avança la nit, els hostes arriben de bracet dels voluntaris de forma esglaonada. A poc a poc, xino-xano, i si no s’aguanten drets els porten asseguts en una cadira de rodes. Són la corrua dels leprosos de la nostra societat del segle XXI, aquells que han estat escopits als marges i dels quals tothom fuig. No cal anar a cap país del tercer món per veure les nafres en una cama mal curada o sentir la fortor que desprèn un cos després de mesos sense canviar-se de roba, o els ulls perduts pel consum en un rostre embrutit.  Sembla mentida, però no ho és.
A mitjanit, potser algun d’ells, fent tentines, sortirà al carrer, perquè hom no s’acostuma d’un dia per l’altre a estar tancat, però el vincle ja hi és, i l’endemà és possible que torni i qui sap si més endavant voldrà passar el matí en un centre de dia.  La Lola ja ha demanat d’anar-hi perquè coneix una voluntària i «com vosaltres no m’ha tractat mai ningú».
Un matí, abans de marxar, en Cisco demana dos euros per comprar vi. La voluntària li diu: “Et donaré una cosa que al carrer no trobaràs”. I li fa una bona abraçada. Ell plora com un nen. D’ençà d’aleshores cada matí se n’enduu una.
El somni de Vincles ha estat possible i ara vol créixer: necessita més voluntaris per arribar a més barris, a tots els racons de la ciutat on s’amaguen aquells que ningú no vol veure. El somni s’ha fet realitat, i tal com diu la Maria: «Només per una persona acollida ja val la pena».
- See more at: http://blog.cristianismeijusticia.net/?p=10495&lang=ca#more-10495

Laia de Ahumada. Tot comença amb una persona que té una idea; després en ve una altra que creu que és possible; i una altra que imagina com dur-la a terme, i es comencen a teixir fils:  es convoca una reunió. L’ordre del dia: una idea que val la pena de posar en marxa. Els qui acudeixen a la cita treuen hores d’on sigui —ja no els ve d’aquí— perquè quan se’n tenen poques es multipliquen si se sap que algú les necessita. Això és la pràctica de la compassió: aquell rau-rau que no et deixa estar tranquil si a algú altre li’n passa alguna de grossa.
En aquest cas l’objectiu era endegar un refugi perquè les persones més deteriorades que viuen al carrer s’hi poguessin aixoplugar, les que ja no volen ser ateses o no tenen ni força ni salut per bellugar-se d’on estan. Un lloc de baixíssima exigència: gandules per dormir, lliure entrada i sortida durant tota la nit; un cafè amb llet i unes galetes i, si es vol, una bona dutxa.
Aquell somni va començar el 2010 i es va gestar durant un parell d’anys.  Els somniadors eren persones i entitats socials convocades des d’una necessitat. Com sempre acostuma a passar, al principi no fou fàcil: cal madurar les idees i posar uns fonaments forts que aguantin les maltempsades. Però després, de cop i volta tot rutlla: es troba un local, s’adequa, arriben voluntaris i només cal posar un nom al projecte, que expliqui el que s’hi vol fer, que és crear vincles. Així neix l’Espai de Vincles-Rosalia Rendu, que el maig de 2013 ha fet un any. Durant tot aquest temps s’hi han atès 94 persones (una mitjana de 7 persones hi han passat la nit). Al darrere, una cinquantena de voluntaris, formats expressament, que una o més vegades al mes, cada dia de la setmana, de 20.30 a 23.30, recorren el Raval i el Gòtic per anar a buscar les persones que hi volen anar a dormir, a visitar-les, a crear vincles. D’ençà d’aleshores, n’han vist morir vuit, set d’elles a l’hospital i només una al carrer. A en Jaume els va costar dur-lo a l’hospital, no hi va anar fins que no es va trobar molt malament, potser perquè quan es va sentir estimat va ser-ne conscient. A en Josep el van a veure cada dia, però encara no vol bellugar-se d’on està.  Malgrat que es fa el desmenjat, mira de ser-hi quan arriba la parella de voluntaris, vol que el trobin i els fa un lloc en el seu banc.
A mesura que avança la nit, els hostes arriben de bracet dels voluntaris de forma esglaonada. A poc a poc, xino-xano, i si no s’aguanten drets els porten asseguts en una cadira de rodes. Són la corrua dels leprosos de la nostra societat del segle XXI, aquells que han estat escopits als marges i dels quals tothom fuig. No cal anar a cap país del tercer món per veure les nafres en una cama mal curada o sentir la fortor que desprèn un cos després de mesos sense canviar-se de roba, o els ulls perduts pel consum en un rostre embrutit.  Sembla mentida, però no ho és.
A mitjanit, potser algun d’ells, fent tentines, sortirà al carrer, perquè hom no s’acostuma d’un dia per l’altre a estar tancat, però el vincle ja hi és, i l’endemà és possible que torni i qui sap si més endavant voldrà passar el matí en un centre de dia.  La Lola ja ha demanat d’anar-hi perquè coneix una voluntària i «com vosaltres no m’ha tractat mai ningú».
Un matí, abans de marxar, en Cisco demana dos euros per comprar vi. La voluntària li diu: “Et donaré una cosa que al carrer no trobaràs”. I li fa una bona abraçada. Ell plora com un nen. D’ençà d’aleshores cada matí se n’enduu una.
El somni de Vincles ha estat possible i ara vol créixer: necessita més voluntaris per arribar a més barris, a tots els racons de la ciutat on s’amaguen aquells que ningú no vol veure. El somni s’ha fet realitat, i tal com diu la Maria: «Només per una persona acollida ja val la pena».
- See more at: http://blog.cristianismeijusticia.net/?p=10495&lang=ca#more-10495

Comunitat

Deia Rubem Alves:”La descripció científica, en mantenir-se estrictament dins els límits de la realitat instaurada, sacralitza l'ordre establert de les coses. La religió, per contra, és la veu d'una consciència que no pot trobar descans en el món tal com és i té com a projecte transcendir-lo”

Eduardo Galeano deia: “La caritat és humiliant perquè s'exerceix verticalment i des de dalt; la solidaritat és horitzontal i implica respecte mutu”

Els dos autors, el brasiler i l'uruguaià, descriuen dos aspectes importants per “La Taulada”. El primer, Alves, ens recorda que la nostra tasca no pot ser només reactiva. Actuem davant una realitat que no ens agrada, la d'un món que volem transcendir perquè no podem compartir les bases sobre el qual es basteix, com la injustícia social, el guany econòmic que no s'atura davant l'explotació dels més febles. Per això, la nostra activitat no la volem reduir a pal·liar la urgència del moment, sinó, també, a denunciar aquest sistema que posa altres coses per damunt del benestar de tota la humanitat i de tots els éssers humans, independentment del seu origen, les seves creences, la seva raça, etc. Per nosaltres tota persona és digne de respecte i consideració i sigui quina sigui la seva situació i circumstància mereix la nostra acollida.

El que diu el segon, l'uruguaià Galeano, també cal tenir-ho en compte. La descripció que fa de la caritat possiblement té una raó històrica. Però nosaltres, essent una associació que neix a redós de El Lledó, no participem del concepte de caritat que utilitza Galeano. Per nosaltres no hi ha contraposició entre caritat i solidaritat. Sabem que en l'actualitat el mot caritat té mala premsa, però el nostre concepte de caritat es basa en el concepte més purament evangèlic. Som companys de camí amb les persones que acollim al menjador. Cadascú des de la seva situació personal, tracta l'altre amb el major dels respectes, no pas de dalt a baix, perquè ningú està en una situació de superioritat envers l'altre. Algunes de les persones a qui acollim s'han posat al nostre costat arromangats, oferint als seus companys la possibilitat de cuidar el fill de l'altre, de fer repàs, de servir a la taula, etc. La nostra experiència ens mostra que finalment no sabem qui ajuda a qui. Qui en surt beneficiat? L'important és actuar, el nom amb el qual denominem l'acció és secundari.

Volem ajudar a transformar el món, sí, i això no és incompatible en concretar-ho de bon començament en la comunitat de la Taulada. Una comunitat que la formem els membres de l'associació, els voluntaris i les voluntàries, els que dinem plegats al menjador. Tots plegats formem una comunitat que no pretén crear i perpetuar una dependència dels uns envers els altres, sinó que tots plegats intentem aplegar oportunitats per restablir la dignitat de tothom. Tots som en el mateix vaixell, tots som iguals, tan sols les circumstàncies han fet que els uns puguin satisfer les necessitats més vitals de l'ésser humà mentre els altres han tingut l'oportunitat de redistribuir allò que altres han donat, ja sigui perquè els sobra, ja sigui perquè estan disposats a compartir uns béns que no consideren seus, sinó de tots. Solidaritat, caritat, digueu-ne com més us plagui. Podem estimar. I al costat del fet, la denúncia. Un símbol que un altre món és possible. Per nosaltres no hi discussió entre caritat i solidaritat, ni ens interessa el debat; a la Taulada estem per donar resposta immediata a les necessitats vitals de les persones, alhora que treballem per la promoció social de tota persona. Si més no, ho intentarem i ens hi deixarem la pell pels dos objectius.

Teixint voluntats

El passat 4 de gener els voluntaris i voluntàries que van poder es van reunir a la casa de colònies que la parròquia de El Lledó té a Querol.

Va ser una ocasió per conèixer-nos millor i compartir idees plegats. Ho vam fer compartint un dinar consistent en una arrossada i una mica d'amanida. Alguns van poder descobrir les habilitats culinàries del pare Joan Font, president de l'Associació i rector del Lledó.

Vam compartir el dinar amb familiars i amics. En aquesta jornada hom podia veure i viure l'alegria i decisió de suplir qualsevol mancança que ens poguem trobar en el camí per tal de fer la tasca que ens hem proposat. 

Amb la voluntat de retornar la dignitat a tota persona a qui podem acollir, també volíem agrair a amics i familiars la seva comprensió per deixar-los robar una mica del temps que podríem dedicar-los per posar-lo a disposició dels més desvalguts.

No hi érem tots i totes físicament, però sí que tots i totes eren presents en el nostre record. Als nostres peus, el riu Gaià era la viva imatge de la nostra determinació. Com l'aigua s'obre pas vencent tota oposició o dificultat que es troba, així de ferma és la nostra convicció que l'obra que hem engegat no trontollarà. 

 

Demà dia 3 de febrer la Taulada no para

Demà és un dia festiu a Valls, però el menjador social "La Taulada" no descansa. Els mateixos voluntaris i voluntàries van demanar que volien seguir oferint el servei malgrat ser festa a la nostra ciutat.

Els voluntaris són l'ànima del bon funcionament del nostre servei i la seva dedicació és ferma i tossuda. Mai els ho podrem agrair suficientment.

Encetem blog

Us donem la benvinguda al blog de l'Associació Solidària "La Taulada". Som una associació vallenca que es va constituir a finals de l'any 2013 per donar resposta des del voluntariat a les necessitats d'aquelles persones que, per una causa o altra, s'han trobat foragitades de la nostra societat i mancades de les necessitats més vitals inherents a tota persona.

L'associació va néixer a redòs de la Parròquia de El Lledó de Valls fruit de la tossuderia del pare Joan Font, claretià i rector de la parròquia.

El servei amb el qual hem iniciat el nostre camí és el del menjador social "La Taulada" ubicat darrera els locals de la Creu Roja de Valls, al Carrer Creu de Cames.

Des d'aquest blog us anirem comunicant les nostres experiències, les necessitats de les persones a les que atenem i de tot allò que faci referència a la marxa de l'asociació.

Sigueu, doncs benvinguts i benvingudes a aquest raconet que volem compartir amb totes i tots vosaltres.