La situació econòmica i
social és quelcom que interpel·la tota persona amb un mínim de
sensibilitat humana, tant des del punt de vista social i col·lectiu
, com individual.
Una de les preguntes que
ens podem fer és: “Què fa que una persona es vegi empesa a acudir
a un menjador social com la Taulada? En quina situació personal es
troba una persona per vèncer un sentiment inicial de vergonya o
humiliació per posar de manifest la seva necessitat?”
Podríem teoritzar sobre
diferents respostes, però preferim aferrar-nos a l'experiència.
Els que ja tenim una
edat, utilitzàvem una expressió que, sortosament, havia caigut en
el desús. Parlàvem dels “pobres de solemnitat”. Era el tipus de
pobresa extrema que podíem trobar en la nostra societat. El que
estava mancat de tot. Que hagi gairebé desaparegut l'expressió, no
vol dir que no trobem encara casos punyents de pobresa absoluta. La
crisi que patim, més que d'arrel econòmica, és d'arrel social. És
el conjunt de la societat que sembla immersa en una crisi profunda.
El pobre de solemnitat és aquell que ha perdut gairebé del tot
l'autoestima i la dignitat inherent a tota persona. No ha de vèncer
cap vergonya, perquè ja no n'hi queda, Mancat de les necessitats més
bàsiques no dubta a aferrar-se a una mà amiga. Li cal subsistir.
Hi ha altres tipus de
pobresa. El d'aquells que subsisteixen perquè no han vist encara
destrossats els seus lligams familiars. El suport familiar és un
aspecte que ajuda, sovint, a mantenir surant a aquelles persones que
sense aquest suport haurien passat de l'aigua al coll a submergir-se
i ofegar-se en la desesperació. Els que han caigut en aquest tipus
de pobresa han après a cops a subsistir amb el més elemental. Són
al caire de la marginació, sense arribar a ofegar-s'hi. Hom pot
arribar a una situació com aquesta a partir d'experiències
traumàtiques. Pèrdua de la feina, pèrdua de l'entorn familiar més
proper, el nucli familiar, o haver esdevingut víctima de l'alcohol o
altres drogues. Sense haver perdut del tot les seves relacions
socials, estan a prop i en risc de perdre-les.
Hi ha altres pobres que
gaudeixen, si hom en pot dir així, d'una ajuda pública, un subsidi
que no els permet tenir accés a les necessitats més elementals. Amb
un subsidi misèrrim han de fer front al pagament de la llum, gas,
alimentació, lloguer, etc. En el nostre “estat del benestar”, és
evident que el subsidi no els permet fer front a aquestes despeses
elementals. Si a més, és part d'un nucli familiar i amb fills, la
subsistència es fa més difícil.
Hi ha un altre tipus de
pobre que ens passa més desapercebut. El de la persona que està
sola. Potser la seva situació econòmica no li permet anar-se'n de
vacances, però arriba just a satisfer les seves despeses més
elementals. La seva pobresa no és tant de caire econòmic, com
social. Com ens recorda en la carta setmanal el pare Joan Font, la
solitud com a opció lliure i personal pot ser font de gran alegria,
però quan aquesta solitud no ha estat escollida, hom perd una de les
riqueses de la persona, la seva capacitat de relacionar-se amb els
altres. Som davant d'una pobresa espiritual o psíquica. La persona
és un ésser social que té necessitat de relacionar-se.
Aquests són alguns tipus
de pobresa que ens trobem a la Taulada. Nosaltres no demanem a ningú
el carnet que el situaria en una d'aquestes pobreses. D'entrada, no
és fàcil acudir a un menjador social. Cal vèncer la vergonya
humiliant que un mateix pot sentir inicialment. Acudint a la Taulada,
ens estan manifestant, explícitament o implícita, que la pobresa
els ha captat. Però nosaltres no jutgem, ni critiquem ningú.
Simplement acollim i donem la mà. Ens interessem per la persona i
per la seva situació. Si podem mirem d'estirar-los del pou.
Alguns hi troben la
possibilitat de relacionar-se amb altres persones, amb nosaltres i
els que dinen com ells. Altres tenen l'oportunitat d'allargar un
pressupost familiar que no arriba a poder satisfer totes les
necessitats bàsiques personals i familiars. Altres cobreixen la
necessitat primordial del sosteniment físic, alimentar-se com déu
mana. I junts intentem trobar oportunitats quan es presenten, tampoc
renunciem a aquesta funció. Això és la Taulada.
